dimecres, 9 d’abril de 2008

Les pedres que es mouen


Seguint amb la tònica gironina, i no la Schweepes, no puc parar D’al·lucinar amb la permissivitat de cert polític. Pedres amunt i pedres avall, i no passa res... cullons em fan dir, al final es trencaran!!! I després si que no es podrà reconstruir el Pont... potser és el que volen, no? O potser les brigades no saben que fer, i vinga a traginar pedres amunt i avall, i mira que n’hi ha de feina!!!
Una de les coses més grosses, és que ningú, a part dels companys d’eldimoni.com, s’exclami i s’indigni. En aquesta societat, no passa res...
És ben bé que al final els únics que es mouen són els nostàlgics i els romàntics.
Ara bé els nostàlgics o gironins de pro, clar, perquè si utilitzo la paraula nostàlgic a més d’un li vindrà el cap la relació amb els temps de “Cuentame”.
A la vegada quan em refereixo a romàntics, no parlo d’enamorats tipus Adamo o a Lord Byron i el seu moviment literari, als que cito són els romàntics o enamorats del seu barri o de la seva ciutat.
Acabant doncs, i com veiem repetidament, els pocs que es queixen i es manifesten són quatre gats, romàntics i nostàlgics que lluny d’estar en permanent confrontació aposten pel diàleg i una altra forma de treballar. Des d’aquí el meu recolzament!!!