I després de molt de temps, avui em bé de gust de parlar d'un disc que no sé que té, però em té molt i molt enganxat.
Bé de fet, si que ho sé... ritmes enganxosos, foscos, amb una veu melòdica i profunda, d'una personalitat única que t'enganxa. Les guitarres amb aquell punt gòtic dels primers 80, unes bases que sonen molt i molt reals, i unes líniies de baix enriquidorament melòdiques.
Vaig conèixer els Sisters of Mercy per l'afany de conèixer les arrels musicals dels Kitsch de Banyoles, doncs en una entrevista al Popular1 dels 90's els havien citat. També va ser a través de les versions de Cradle of Filth i Paradise Lost, que les havien modernitzat, tanmateix l'original és realment fosc i bo.
Fins que un dia, em van regalar un pack amb els 3 primers discs. He de dir que per foscor, actitud i so, aquest primer First and Last and Always és el que més m'agrada.
Si no els coneixeu us adverteixo que cançons com "Walk Away", "No time to cry", "Nine while nine" tenen molt de peril d'enganxar-vos a la foscor més ballable.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada