Les pedres que es mouen

Seguint amb la tònica gironina, i no la Schweepes, no puc parar D’al·lucinar amb la permissivitat de cert polític. Pedres amunt i pedres avall, i no passa res... cullons em fan dir, al final es trencaran!!! I després si que no es podrà reconstruir el Pont... potser és el que volen, no? O potser les brigades no saben que fer, i vinga a traginar pedres amunt i avall, i mira que n’hi ha de feina!!!
Una de les coses més grosses, és que ningú, a part dels companys d’eldimoni.com, s’exclami i s’indigni. En aquesta societat, no passa res...
És ben bé que al final els únics que es mouen són els nostàlgics i els romàntics.
Ara bé els nostàlgics o gironins de pro, clar, perquè si utilitzo la paraula nostàlgic a més d’un li vindrà el cap la relació amb els temps de “Cuentame”.
A la vegada quan em refereixo a romàntics, no parlo d’enamorats tipus Adamo o a Lord Byron i el seu moviment literari, als que cito són els romàntics o enamorats del seu barri o de la seva ciutat.
Acabant doncs, i com veiem repetidament, els pocs que es queixen i es manifesten són quatre gats, romàntics i nostàlgics que lluny d’estar en permanent confrontació aposten pel diàleg i una altra forma de treballar. Des d’aquí el meu recolzament!!!

Els petits detalls SI que conten

Avui m’he aixecat filosòfic, deu ser la trentena, y kin mal ke fa això del 3!!!!
La vida dóna moltes voltes, i obsacat sempre en obviar les banalitats i els detallets, per tal d’obtenir el gruix. Ara descobreixo, val més tard ke mai, que en els petits detalls si concentra una gran dosi de sentiment i màgia. Per tant si que els petits detalls conten, i molt, però que tampoc un arbre ens tapi el bosc ara!!!
Com diria en Beni, del Cor de la Ciutat, “no sé si m’explico....”.

On són les pedres del pont del Dimoni?

Com sempre, amb nocturnitat i alevosia. Com ens té acostumats aquest desgovern ciutadà. El senyor mafiós de torn, els ha fet moure, davant la incredulitat dels que van amb el lliri a la mà. I no passa res.. no passa res perquè a Girona no interessa, masses interessos en joc, ningú gossa ensenyar els dents per por.
Por a què? Però a poc a poc, el rumor s'extén i aviat alçarà la veu. Falta pit i c... però aviat. Només és qüestió de temps.

Pavelló de la Devesa. Participació?

Un cop més, la democràcia actual, entesa com ens tenen acostumats, està sent un frau. Paraules com participació, sostenibilitat, igualtat, transversalitat i un llarg etc, tant en boca de tots, a l’hora d’aplicar-les solen brillar per la seva absència.
Una exemplificació més de la nostra alcaldesa. Primer faré el pavelló i després farem el Pla d’Usos. No seria millor invertir l’ordre?
A on és la participança del desaparegut Francesc Ferrer? Els seus companys de partit només la pretenen aplicar per què els veïns decideixin el color de les parets. Ja està bé!
I si a sobre et decideixes, a discrepar amb la boca petita, crees tensions en el govern local.
Tot plegat ajuda a que el poble cada cop estigui més allunyat de la política, i cregui cada cop menys en aquesta democràcia. No és d’extranyar que augmenti la nostàlgia d’èpoques passades en els de més de 50, especialment. Tant malament no deviem estar, se solen peguntar. A més per “dicto y mando”, que millor que un professional i no un amateur.
Cal doncs, lluitar per una participació real, i encoratjar a tots els ciutadans a fer una ciutat més nostra.

Lleó o lleona

Al diari de Girona, del 7-2-08 apareix una notícia amb els següents titulars: “Petonejar el cul equivocat”. Pels que no llegeixen gaires temes ciutadans, els fragmentaré el succés. Uns turistes belgues varen intentar, com feien els gironins d’altres temps, per tal de tenir carta de ciutadania, pujar dalt de la columna d’una lleona... ara ho fan els turistes per tal de tornar a visitar la ciutat. Es varen equivocar ?¿?¿ Tots sabem que hi ha un lleó a la plaça Calvet i Rubalcaba i una lleona a la plaça de S. Feliu. Segueix dient el periodista: Els turistes varen equivocar el cul i el gènere...
Si es tingués el sa vici de la lectura de llibres gironins, no hagués vingut de nou l’anècdota, ja que si s’haguéssin llegit les pag. 25, 26 i 27 del llibre satíric “Històries de l’Immortal”, en una de les quals per fer-ho més intel·ligible hi ha un dibuix. Es tracta d’un “projecte” d’un ascensor adossat a la muralla que aquests nois belgues varen enfilar-se inadequadament. El dit “ascensor” recobert de vidre, hagués estat construït per a fins turístics. Ja al llibre diu del sexe de l’animal, no es tracta d’un lleó sinó d’una lleona...
Potser els belgues havien llegit el llibre que molts gironins no han fet.

Com Kitsch no hi ha res

He trobat a la Biblioteca Ernest Lluch, el cd "Guillem de Berguedà. Obra Completa Musicalitzada" a càrrec de Francesc Ribera "Titot" (ex-Brams, Mesclat, Aramateix, etc...). La cançó "Joglar defuig dissorts" la van preparar-arranjar els "meus" Kitsch de Banyoles. I la veritat és que com els ídols, en Titot no pot fer més que intentar-ho, però mai superar-ho.
En aquest cd també hi ha altres cançons que altres artistes catalans li han arranjat.
Si us agrada la poesia medieval amb música actual, proveu aquest cd.

SAlut!

Article aparegut al Diari de Girona, una realitat que fa mal

Apunto aquí un article aparegut al Diari de Girona d'avui, 13/12/07, el columnista és el Franctirador. Des d'aquí recolzar-lo i subscriure les paraules que ens diu, no tots els polítics són així, però malauradament "la cosa está muy mal....".

EL FRANCTIRADOR
Que bonic ha de ser estar quatre anys amb un bon sou i treballant poc! De veritat que m'agradaria saber què se sent en estar tan avorrit que fins i tot l'oci deu resultar rutinari. Poder tenir temps per pensar i reflexionar sobre el sexe dels àngels, el paper de la misericòrdia a les religions minoritàries, la reproducció assistida en el rinoceront i la tigresa albina, o sobre el color de mitjons del concursant del reality televisiu de torn. Ha de ser increïblement relaxat. Després de veure les estadístiques d'activitat parlamentària que han tingut els diputats gironins al Congrés -publicats ahir per diaridegirona.cat- potser podria preguntar-los als socialistes Montse Palma i Álex Sáez si realment és així.
Potser no han arribat a aquest extrem. Però les xifres canten. La diferència entre el nombre d'iniciatives presentades i intervencions fetes al Congrés pels dos diputats del PSC i la resta de polítics gironins a la Cambra Baixa és abismal. És sorprenent, a més, que sigui precisament Montse Palma la que menys activitat ha tingut. I no és que em sobti perquè m'estranyi, sinó perquè després és la primera a reclamar que el PSC fa molta feina per Girona al Congrés i la primera que, segons alguns companys seus, reivindica aquest suposat treball fet a Madrid dins els òrgans del partit per reclamar que no li treguin el «xollo» i li permetin repetir candidatura el 2008. La mateixa estadística mereix que es feliciti Joan Puig (ERC) i Jordi Xuclà (CiU). Tots dos han batut els seus propis rècords en iniciatives i intervencions, situant-se tots dos al voltant del miler d'actuacions (a anys llum de les minses 157 de Palma o les escases 200 de Sáez). I és que no és el mateix ser un diputat escollit per una província -per més perifèrica que sigui- que ser un «diputado de provincias» i seguir alimentant la creença popular que només van a Madrid a seure i votar el que un altre els diu.